Fenòmens naturals 1x5s6n

Avui parlarem del temps d’estiu, perquè com és el darrer programa, m’ha semblat bé, de cara a l’estiu, com anem més habitualment a la natura, o sortim de la ciutat, o senzillament, tenim més temps lliure, d’explicar activitats d’història natural es poden fer per gratuïtes o per un baix cost. Conèixer l’entorn ens situa en el nostre lloc... L’estiu que va entrar el dia 21 de juny a les 17:54h, hora oficial. Durarà 93 dies i 15 hores. Entrarem a la tardor el 23 de setembre a les 09:50 hora peninsular. La tardor durarà 89 dies i 20h, acabarà el 22 de desembre, quan començarà l’hivern. Els dies s’escurcen; avui el Sol ha sortit 10 min més tard que en el moment de l’equinocci i es pon 2 min abans. Començaria suggerint que els nostres oients aprofitin les nits d’estiu, per mirar amunt al cel. Que busquin llocs oberts, que els arbres i els edificis els permetin tenir com més horitzó, millor, per mirar amunt. El cel és preciós, no cal saber gaire; però si comences a distingir planetes, constel·lacions i estrelles, t’ho aràs bé. I, a més, t’adonaràs del pas del temps i sabràs on és el nord i el sud, segons el que es pot veure al llarg de l’any. Cal buscar l’itinerari que segueixen el Sol i la Lluna, i els planetes, i que se’n diu eclíptica; seria la projecció de la trajectòria de la Terra entorn el Sol sobre la superfície de la Terra. Està una mica inclinada respecte de l’Equador, perquè la Terra està inclinada. Un cop tinguin localitzada l’eclíptica, tenen localitzat el sud. Si es giren cap al nord poden identificar algunes constel·lacions, de les que es veuen tot l’any. Com Cassiopea, que té forma de W ó de M, que és més al nord, i gira deixant al mig la Polar. L’estrella Polar, que assenyala el nord celeste, és fàcil de situar quan trobes l’Ossa Major: des de la part de rere el carro tiren cinc punys cap a l’oest (esquerra), poden veure una estrella –que no és la més brillant i que està una mica sola enmig la negror. També és fàcil distingir el triangle d’estiu, format per Altaïr, Deneb i Vega. Un regal. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/07/temps-destiu Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 09/07/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/5/5/1562664401955.mp3

Avui parlarem de pesos i mesures, perquè el 20 de maig va ser el dia mundial de la metrologia, ja que es commemora l’aniversari de la firma de la Convenció del Metro el 1875, que tenia per objectiu uniformitzar les unitats de mesura, que a cada nació o regió eren diferents. A més, el 20 de maig d’enguany va entrar en vigor la nova referència per la mesura del quilo (i de l’ampere, del kelvin i del mol), que s’han redefinit segons constants físiques. Ja no queda cap unitat definida a partir d’un artefacte material, que des del segle XVIII s’havien associat a les mesures. A partir del maig, totes queden lligades a constants fonamentals de la física. O sigui, que encara ara, la convenció que va començar ara fa gairebé 150 anys, juga un paper important; ja que estableix el marc per a la col·laboració mundial en la ciència de la mesura; en la seva aplicació industrial, comercial i social. Quan en una societat tothom les segueix, treu possibilitats d’error o d’engany. Les societats necessitaven mesures, encara que fossin rudimentàries, per a moltes tasques, com ara la construcció de cases, la confecció de roba o la preparació d’aliments i matèries primeres. Tot i que ja hi havia hagut problemes relacionats amb les mesures, la Revolució sa va dur el moment adequat per establir un nou sistema raonable o igualitari per tot el món; van començar amb la longitud i el pes. Així, les mesures establien les magnituds físiques, que es definien o s’adoptaven a cada indret per convenció o per llei. A partir d'un patró determinaven una unitat de mesura pren el seu valor, que era la unitat bàsica o fonamental. I una composició d'aquests unitats són les unitats derivades, cap amunt o cap avall, segons siguin més grans o més petites. I així es formen sistemes d’unitats: de longitud, massa, capacitat, temps... qualsevol valor d'una quantitat física pot expressar-se com un múltiple (o submúltiple) de la unitat de mesura bàsica. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/06/pesos-i-mesures Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 26/06/2018 Origen (min 17:55): http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/8/8/1561454501288.mp3

Avui parlarem de la taula periòdica, perquè enguany ha estat declarat el seu any internacional per l'Assemblea General de les Nacions Unides i la UNESCO, ja que 1869 és considerat l'any de la descoberta del sistema periòdic de Dmitri Mendeléiev. De manera que el 2019 se commemora el 150è aniversari de la taula periòdica d’elements químics. La taula periòdica és un dels èxits més significatius de la ciència, captant l'essència no només de la química, sinó també de la física i la biologia. Durant el segle XVIII científics de diferents nacionalitats europees van estudiar les propietats dels elements coneguts, havien trobat «tríades» d’elements que compartien propietats –i també les seves diferències. I durant el segle XIX, els químics s’havien adonat que els elements químics tenien pesos atòmics diferents i que les seves propietats es repetien periòdicament. Aquestes troballes van aplanar el camí cap a la classificació dels elements que tenim actualment. El rus Dimitri Mendeléiev (1834-1907) va imaginar una taula periòdica seguint una ordenació creixent segons els pesos atòmics amb els elements aleshores coneguts (1869). Més endavant, va seguir l’ordre del número atòmic, el que caracteritza cada element: el nombre de protons que té en el nucli. En confeccionar-la, fent coincidir l’ordenació vertical en famílies (elements amb propietats similars), es repetia un patró periòdic de propietats semblants per als elements i, en alguns llocs, va deixar buits: va predir elements encara desconeguts. Aquesta va ser la seva gràcia. Perquè finalment aquests buits es van omplir. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/06/any-internacional-de-la-taula-periodica Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 16/06/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/3/5/1560159210553.mp3

Avui parlarem d’en Ramon Margalef perquè Ramon Margalef hauria fet cent anys aquest 16 de maig. Va ser un dels tres científics més importants d’Espanya en la història de les ciències de la vida (amb Ramón y Cajal i Severo Ochoa). I per això tot un seguit de celebracions de les diferents institucions on va treballar commemoren el centenari del seu naixement. Ramon Margalef era d’una família humil. Va néixer en una família pagesa que s’havia dedicat a la viticultura, fins que la plaga de la fil·loxera els va estroncar el futur agrícola i van anar a viure a Barcelona. Primer van viure al carrer Sant Pere més Baix, però després el pare va aconseguir una caseta a Gràcia amb jardí i un estany, per a poder estar sempre feinejant al jardí i a l’horta. La bassa del jardí va ser crucial per a les observacions d’organismes d’aigua dolça. Estudiava els diversos microorganismes de la bassa; quins apareixien segons la temperatura, les hores de sol; a quina fondària vivien... n’estudiava el cicle anual. Recollia, observava i descrivia amb criteris científics. Després de la guerra —per a la que va ser reclutat en la lleva del biberó— Margalef va dedicar-se a l’estudi dels organismes d’aigües dolces, i la limnologia va esdevenir la seva especialitat. Va treballar a Blanes, als jardins Mar i Murtra, fins que va entrar al CSIC, on construïa fins i tot les màquines per a fer la recerca que volia comprendre, i posteriorment va ser el primer catedràtic d’ecologia d’Espanya, a la Universitat de Barcelona. Margalef va ser un generador de preguntes per a comprendre la natura. Algunes de les que va proposar encara són per respondre. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/05/ramon-margalef-o-la-maduracio-de Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 28/05/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/9/0/1559035655309.mp3

Avui parlarem de la llum, perquè el 16 de maig és el dia mundial de la llum. La proposta és parlar de la llum, no només com a subjecte d’estudi, sinó també com a objecte. Des del renaixement la llum ha servit i pot servir d’«eina», diguem-ne, per estudiar la natura, per conèixer l’entorn. Com a animals visuals, els humans tenim uns ulls adaptats a distingir diferents longituds d’ona, és a dir, colors. I així comprenem el nostre entorn, si podem, és clar. Amb la revolució científica van aparèixer aparells òptics que ens permetien veure objectes llunyans, els telescopis, com els que va fer servir Galileu per descobrir els satèl·lits de Júpiter. O lents que permetien descobrir el microcosmos, com va fer Leewvenhoek als Països Baixos. La llum ens va fer pensar en l’heliocentrisme i en van permetre acabar comprenent les malalties infeccioses, si bé va requerir un temps. Més endavant ens ha permès de comprendre com és de petita la Terra en relació amb l’Univers, gràcies, per exemple, al projecte GAIA, en què participa l’Institut d’Estudis Espacials. Un altre institut de recerca de Barcelona, l’ICFO, fa servir la llum per a trobar eines diagnòstiques, amb làser, per exemple, o que permetin ampliar la recerca, descobrir altres formes de mirar el nostre món que no havíem sospitat. Com també ho fa el sincrotró ALBA, a Cerdanyola, que gràcies a protons estudia la composició de la matèria des de punts de vista tant diferents com són l’artístic o el del fabricant de cotxes. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/05/la-llum Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 14/05/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/4/2/1557826031224.mp3

Avui parlarem de les illes Canàries, afortunades i oblidades, perquè el 30 d’abril és el dia de Canàries, que commemora la primera sessió del Parlament de Canàries a Santa Cruz de Tenerife l’any 1983. Les illes obren finestres al coneixement del món. Per als biòlegs, les illes són experiments de la natura, com ja vam veure el dia que vam parlar de Darwin. Les illes Canàries són especials en la seva geologia. Es troben sobre una ploma de lava, cosa que vol dir que sota elles l’escorça terrestre és més fina que habitualment; per tant, cedeix a la pressió del magma del mantell terrestre. Quan l’escorça rebenta per la pressió del magma i aflora a la superfície, ja tenim un volcà. Tenen el mateix origen que les illes Hawaii. Les illes Canàries estan exposades al moviment de l’atmosfera i l’oceà degut a la rotació de la Terra. El moviment de l’atmosfera genera els alisis, i el moviment rotacional de l’oceà genera el corrent de Canàries, que les refresca, ja que ve del nord. Aquesta situació les fa crucials en els viatges cap a Amèrica. Els primers humans van arribar a les illes probablement al segle 3r de la nostra era. I, tot i que els romans ja les coneixien, a principis del segle XV les van «descobrir» els europeus. Amb la colonització hi va haver un recanvi poblacional, tot i que resten gens d’origen guanxe en la població actual, si bé, amb una major participació ancestral femenina. El meu estudi biodemogràfic de l’illa de El Hierro, explica les vicissituds de la població de després de la colonització. Com el mal ús amb la desforestació i rompuda del terreny, i la superpoblació els va condemnar a la pobresa i l’emigració, cosa que es reflecteix en el seu comportament matrimonial: data o estacionalitat. Les autoritats han sabut fer de la necessitat virtut, i han apostat per les energies renovables, que els permet d’aïllar-se del petroli períodes perllongats. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/04/el-poblament-de-les-illes-canaries Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 30/04/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/6/3/1556616930436.mp3

Avui parlarem de la minoria més gran d’Espanya; dels gitanos, el poble romaní. I en parlem avui perquè el 8 d’abril era el dia del poble gitano. Aquest dia es commemora des de l’any 1971, quan a Londres es va instituir la bandera i l’himne internacional de la comunitat «Gelem, gelem», que es tradueix com «Caminava, caminava» [«anduve, anduve»]. L’origen dels gitanos l’havien determinat els lingüistes, que havien trobat dit que la llengua romaní, de la família indoeuropea, era estretament relacionada amb l’hindi, el panjabí, el guarajati, el rajastani i, especialment el sadri. Els gens diuen que el poble romaní va sortir del Panjab ara fa entre mil i mil quatre-cents anys. És a dir, entre el cinc-cents i el nou-cents abans de la nostra era. Va ser com l’èxode de poblacions, que van ar per Pèrsia, Armènia i Grècia. Van prendre alguns manlleus lingüístics del Caucas i del Pròxim Orient, però hi va haver poca barreja genètica pel camí, conservant una identitat genètica, fins que van arribar als Balcans. Fa uns 900 anys hi va haver una diàspora des dels Balcans cap al centre i sud d’Europa. Aquesta diàspora es va fer en clans migratoris, que defineix els quatre grups lingüístics. El grup nord-occidentals és el que agrupa nòrdics i espanyols, els calé. Aquests resultats, que pertanyen a un gran estudi que s’està fent en Europa i que a Barcelona participa un grup de recerca de l’ Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), volen contribuir a aclarir-ne els orígens, l’evolució i les estratègies de supervivència d’aquesta població europea que sempre ha estat minoritària i marginada, malgrat el mestissatge. De fet, són la minoria més nombrosa i la més dispersa: una minoria ètnica transnacional, que ha patit moltes persecucions, i se’ls ha culpat com a poble de moltes accions que no tenien res a veure amb ells. Tot i que porten tants anys aquí com les famílies nostres, que la major part són d’orígens diversos, el fet de mantenir-se més cohesionats com a grup facilita que es pugui culpar el «nouvingut», que no ho és pas! Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/04/el-poble-romani Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 15/04/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/8/2/1555321284928.mp3

Avui parlarem del poblament humà de la península Ibèrica, notícia que va ser publicada recentment. En les darreres dècades s’han desenvolupat estudis que permeten comprendre els moviments humans pel planeta. I ara s’ha publicat aquest estudi sobre el poblament de la península Ibèrica en els darrers set-mil anys. Hi ha mostres d’individus mesolítics, del neolític inicial, mitjà, final: de l’edat de coure i del bronze; ibers, celtibers, tartessis, romans, visigots, musulmans... és la sèrie paleogenòmica més gran d’Europa. S’han estudiat variants del DNA nuclear, que explica l’aportació materna i paterna indistintament, ja que rebem la meitat de la nostra dotació de la mare i la meitat del pare. El cromosoma Y estudia el llinatge patern, que hereteu els nois. I també s’ha estudiat el DNA mitocondrial, que el tenim tots, però només l’hem rebut de la mare, per això permet estudiar el llinatge femení. Comencem amb una península Ibèrica de fa vuit-mil anys, on vivia un substrat poblacional de caçadors i recol·lectors paleolítics, que havien superat la glaciació. Fa uns set-mil anys hi va haver una entrada migratòria també mesolítica (de caçadors recol·lectors), procedent del centre d’Europa, una entrada que no s’havia detectat per arqueologia. La segona onada va ser la dels neolítics, poblacions que originàriament venien del Pròxim Orient, que duien innovacions interessants, com l’agricultura i la ramaderia. Cap quatre-mil abans de la nostra va entrar la cultura yamnaya, poblacions ramaderes que venien d’Europa Central, dels Urals. Van introduir diverses innovacions, com ara el treball del coure, la roda i el cavall. Això de tenir eines i armes de coure els donava superioritat allà on anaven. Duien també el gen que ens permet beure llet d’adults; el gen de la lactasa. En 400 anys els yámnayes van reemplaçar els cromosomes Y anteriors i ara, el seu és el predominant a la península. Però hi va haver altres onades posteriors... Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/04/poblament-de-la-peninsula-iberica Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 01/04/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/9/7/1554110740979.mp3

Dijous at, 14 de març, va ser el dia de π (pi); en la grafia americana, que escriuen 3,14. De fet, és el podem parlar del moment de π, que hauria de ser el 3/14 a les 15:92 min perquè seria: 3,141592... Atès que se celebra a molts llocs, m’ha semblat bo de donar-li una oportunitat a les mates. Com podríem descriure les matemàtiques? En paraules de Jacob Bronowski, matemàtic que va fer una preciosa sèrie de divulgació a la BBC fa unes dècades, que es deia «The ascent of man»: «La matemàtica és, en molts sentits, la més elaborada de les ciències». Perquè comptar ens ajuda a comprendre el món. Vam començar a comptar probablement abans de ser humans, perquè els animals ja compten o tenen noció de número. En algun moment de la història de la vida va aparèixer una nova capacitat per a conèixer el món, va ser exitosa i va esdevenir un potencial d'intel·ligència complexa. Però operacions matemàtiques més difícils com ara el càlcul d'una divisió o d'una arrel quadrada només poden ser realitzades per la ment educada d'un ésser humà, ja que intervenen conceptes molt més abstractes que depenen d'habilitats simbòliques exclusives de la nostra espècie. Fins i tot els pobles que en diem primitius tenen un sistema numèric i saben que, si tens dues gallines i te’n neixen dues més, en tindràs quatre, i que això arà sempre. I, sinó, algú te n’ha robat alguna. Per evitar aquestes confusions moltes cultures han desenvolupat els seus sistemes de numeració. I han deixat escrita la numeració. Si tornem al número π, tot i que és una grafia grega, els egipcis mencionen la relació entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre: π, de perímetron, la mesura de l’entorn. De fet, s’aproximaven a π, perquè és un número irracional i no podia sortir fàcilment. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/03/el-dia-de-pi Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 20/03/2018 Origen (min 5:44): http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/2/5/1553077758352.mp3

Avui parlarem del Mobile World Congress encara que hagi acabat, perquè l’ombra del Mobile és allargada. Han vingut més de 105.000 persones, ha tingut un gran impacte econòmic i Barcelona ha esdevingut el centre del món de la tecnologia mòbil. Cada cop fem més coses amb el mòbil: s’ha transformat en un petit ordinador portàtil, que ens ha canviat forma de fer les coses, de comunicar-nos. Es calcula que dos tercios de la població mundial té mòbil: això vol dir que de 7.300 milions de persones que som, 4.866,6 milions tenen almenys un mòbil. Aprofitant aquesta circumstància, hi ha diverses estratègies que estan canviant la forma de viure, d’operar... a molts llocs del món. Com una iniciativa que va començar a Kenya el 2007 i s’ha estès pels països de l’entorn: Uganda, Ruanda, Tanzània; tot i que també funciona a Romania o a Afganistan. És l’M-Pesa, el major sistema de transferència de diners per telèfon mòbil. A través de M-Pesa es paguen factures, salaris, pensions, subsidis agrícoles i subvencions públiques, i es poden fer transaccions internacionals. M-Pesa, a més, evita robatoris i esquiva la possibilitat de corrupció basada en el diner en efectiu. És com una tarja de crèdit i compte bancari alhora, que mou una quart del producte nacional brut del país. Però no tot és bonic amb el mòbil. Molts dels minerals on es troben són escassos i la seva extracció ha complicat l’existència de països que en tenen. Ja sabem de les guerres al Centre d’Àfrica, de l’estat de semiesclavatge en la extracció i de la destrucció d’hàbitats dels grans primats. Segons Nacions Unides, cada any es generen entorn 50 milions de tones de residus electrònics molt contaminants a tot el món; dels quals es podria reciclar entre el 70% i el 90%. L’esperança resideix ara en el grafè, per abaratir costos i evitar l’ús d’elements escassos. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/03/lombra-del-mobile-es-allargada Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 04/03/2018 Origen (min: 8:50): http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/6/0/1551694262406.mp3

Avui parlarem de Darwin i de biodiversitat, perquè el 12 de febrer és el dia de Darwin, ja que va néixer en aquest any el 1809; així doncs, dimarts va fer 160 anys que va néixer. És el científic més influent de la biologia del darrer segle; gràcies a ell es va comprendre el funcionament dels éssers vius. Ja ho va dir un dels biòlegs més importants del segle XX, Theodosius Dobszanski «Res en Biologia no es pot entendre si no és sota el prisma de l’evolució». El gener, quan vam parlar de Genètica Forense, ja vam comentar que sense Darwin no s’hagués trobat l’assassí californià trobat gràcies a la reconstrucció de l’arbre genealògic de parents seus. O no s’hagués pogut esbrinar el cas Maeso, l’anestesista valencià addicte als opiacis, que va contagiar 274 persones amb el virus de l’hepatitis C, i de les quals 4 van morir. Darwin va explicar com funcionava l’evolució, i va aclarir dubtes d’agricultors, ramaders, paleontòlegs... va donar base a qualsevol explicació que tingui a veure amb la vida, perquè va explicar com tenien lloc els canvis en les espècies. Parteix de la premissa que els fills s’assemblen als pares, però no del tot. I que entre els fills hi ha semblances, però també diferències. Per això, els que tinguin propietats menys adaptades a l’entorn on viuen, tindran més estrès i potser moriran amb major probabilitat; en tot cas, deixaran menys descendència. Per contra, els individus que tinguin unes condicions més adequades a l’entorn on viuen en el temps que els ha tocat de viure sobreviuran amb més probabilitat. Com a conseqüència de les variacions de l’entorn, doncs, la població de mica en mica anirà canviant. Estem davant d’un mecanisme que funciona lentament si les condicions es mantenen estables; però quan en l’entorn hi ha canvis dràstics, pot anar ràpid. Com van mostrar Rosemary i Peter Grant sobre poblacions de pinsans de Galápagos, els mateixos que van inspirar a Darwin un cop retornat a Anglaterra. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/02/darwin-i-biodiversitat Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 18/02/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/4/9/1550485242394.mp3

Barcelona és una ciutat de ciència, i tot i això, no hi ha hagut gaire record dels científics de la ciutat (o no) a l’hora de posar el nom dels carrers. Té un paral·lel i una meridiana. El disseny de la ciutat és quadriculat: a l’Eixample, la Barceloneta. Les cases de l’Eixample estan orientades de manera que cada xamfrà (el que va tallar per afavorir la circulació i la visibilitat) mira a un punt cardinal diferent. De manera que cap façana queda sense llum directe del Sol en cap moment de l’any, i permeten una millor regulació de les temperatures dels habitatges. És molt millor aquesta proposta que la d’altres ciutats on les cases estan orientades nord-sud (on els apartaments orientats al nord mai no tenen Sol, i els orientats al sud, el tenen tot el dia). Cada illa de l’Eixample mesura aproximadament una hectàrea. Si prolonguéssim el Paral·lel i la Meridiana, el traçat imaginari coincidiria amb la Torre del Rellotge del moll de pescadors, que abans era un far. A la Torre del Rellotge hi ha una placa commemorativa perquè per Barcelona va ar l’equip que mesurava el meridià París-Dunkerke, amb Méchain al cap. A partir d’aquestes mesures es va establir el metre-patró, unitat de mesura universal. Aquests dies, Barcelona s’omple de ciència. Té lloc la Biennal Ciutat i Ciència, organitzada des de l’Ajuntament, que vol posar el coneixement a l’abast de tothom, creant un gran espai de reflexió, debat i participació entorn de la recerca científica per acostar els avenços i els reptes de la física, la genètica o la biotecnologia a tota la població. És bo que els ciutadans entenguem com funciona des del nostre cos, parlant a nivell individual i de població; i també és bo que coneguem com funciona l’entorn davant del canvi global: el repte del canvi climàtic. Com construïm la ciutat del futur a través de la intel·ligència artificial i la nano ciència? Quins són els reptes de la genètica per millorar la salut de les persones? Com ens preparem per viure en societats cada cop més envellides? Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/02/barcelona-ciutat-de-ciencia Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 04/02/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/1/8/1549275292881.mp3

Avui parlarem de la Lluna. El 2018 hi va haver moltes novetats en l’exploració espacial, i els primers dies de 2019 els xinesos van allunar a la cara oculta de la Lluna. A més, enguany fa 50 anys que els humans vam trepitjar la Lluna. Vaja, Armstrong i Collins, de la NASA. Però la cara fosca és coneix menys. La sonda espacial soviètica Lluna 3, el 1959 es va acostar a la Lluna i va fer arribar les primeres fotografies de la cara oculta de la Lluna. I els EUA també hi han intentat aterrar, sense aconseguir-ho. La cara no visible del nostre satèl·lit no és fosca, sinó que té períodes de dia i nit que duren uns 14 dies terrestres. El mòdul d'aterratge i el vehicle mòbil d'exploració xinesos necessiten llum per als seus ls solars, però la cara oculta de la Lluna és a la zona d’ombra de les comunicacions; per això va caldre situar abans un satèl·lit de comunicació (Queqiao) a una distància de 65.000 km, que permet la transmissió de la informació a la Terra. Parlar de la Lluna em serveix també d’excusa per valorar com la seva presència ens ha estructurat el pensament. És una sort per a la Terra tenir Lluna, és una meravella mirar-la; però si no hi hagués una Lluna que giri tan patent entorn de la Terra, potser no ens hauríem cregut que érem allò més important de l’univers. Si la Terra no tingués Lluna, només hi hauria marees solars, menors que les actuals; els dies serien més curts: la fricció de la marea no desacceleraria el gir; i, molt probablement no hi hauria vida, o seria molt diferent. Ara bé, si hagués humans, i, si la Lluna fos a Venus, aviat hauríem comprès que no tenim un paper central en l’univers i la ciència hagués avançat abans. I, d’una altra banda, La Lluna pobrissona no té la culpa de res; no és responsable del canvi global, ni hi ha ni més assassinats, ni més accidents, ni més naixements amb Lluna plena. Perquè la Lluna ni és plena, ni és buida! La Lluna sempre és la mateixa; només es com la veiem des de la Terra; però exerceix la mateixa força de la gravetat tot el temps. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/01/la-cara-oculta-de-la-lluna Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 22/01/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/9/8/1548152203689.mp3

Avui parlarem de dret i recerca científica; com la recerca pot ajudar a desvetllar casos jurídics; criminals, en alguns casos. Hem triat aquest tema, perquè en acabar l’any la revista científica Nature, fa una selecció entre els científics més rellevants de l’any; i entre ells hi ha la científica Barbara Rae-Venter, una genetista forense que ha trobat un culpable de fa quaranta anys. Doctora en Biologia i advocada retirada, es va especialitzar en refer arbres genealògics a partir de la informació genètica. De fet, en va aprendre per recompondre els seus orígens; havia nascut a Nova Zelanda i sabia que els seus avantats eren escocesos. S’ha fet famosa perquè gràcies a ella es va poder detenir a un dels anomenats «pitjors» assassins de la història dels Estats Units. L’expolicia Joseph James DeAngelo, de setanta-dos anys, va ser detingut l’abril at gràcies a la recerca de Rae-Venter. Ha estat acusat d’haver comès al menys dotze homicidis, cinquanta violacions i cent assalts, entre el 1974 y el 1986. D’una víctima s’havia recuperat una mostra de semen; però, tot i que es tenia la seqüència, aleshores era una mostra anònima: no se sabia a qui pertanyia. Fa no gaire, els investigadors van pujar la seqüència a GEDMatch, una mena de xarxa social en què el que es comparteix és informació genètica. Hi participen persones, sobre tot d’Estats Units, que volen trobar familiars. En comparar mostres, van trobar unes 20 persones que compartien un 1/256 dels gens (un 0,78%), cosa que vol dir que eren cosins en tercer grau de l’assassí. Durant quatre mesos Rae-Venter va treballar reconstruint l’arbre filogenètic de l’assassí i els seus parents, i va trobar l’avantat comú amb les coincidències de la base de dades. Aleshores es va fer una tria dels homes (hi havia semen) que havien viscut a Califòrnia en una edat adequada durant el temps en què es van cometre els crims. Quan els hi quedaven ben poques persones, van circumscriure el cercle i trobar la persona a qui corresponia la seqüència que coincidia amb la trobada en el cos de la víctima. La resta va ser trucar a la porta. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2019/01/drets-i-recerca-cientifica Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 07/01/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/4/7/1546856662874.mp3

Tanquem el 2018: començarem el programa parlant de camèlids, perquè ha estat l’any internacional, entre altres, dels camèlids. Per la importància en nombroses poblacions humanes, la Organització de Nacions Unides per a la Alimentació i la (FAO) han volgut posar en valor i conèixer aquests animals, que –tot i ser un símbol de cultura popular– ens són ben desconeguts. Va ser a instàncies de Bolívia, que compta amb prop de tres milions de llames, la ONU va voler destacar la importància d'aquests animals per a la seguretat alimentària i la nutrició, ja que són la principal font de proteïnes per a comunitats indígenes de diverses regions del món. També proporcionen fibres per vestir, fertilitzants orgànics (a través dels seus excrements), energia de càrrega i transport, essencials per als pobles nòmades. Són animals icònics i mítics, adaptats a viure en situacions extremes, d’aridesa i temperatures extremes. Camells i dromedaris són indeleblement lligats a la història d'Egipte i les piràmides; ja que el dromedari té una forta presència cultural a tot el Pròxim Orient; i sense els camells bactrians no s’haguessin pogut fer les travesses del desert del Sàhara o dels deserts freds d’Àsia Central en la Ruta de la Seda. Els camèlids americans es van separar dels camèlids del Vell Món fa onze milions d’anys. No tenen gepa, la seva mida és mitjana... estan fets a viure en zones dures d’alta muntanya. A més de 4.000 m d’altitud –a la puna, l’altiplà andí (Bolívia, Equador, Perú, Xile i Argentina); excepte el guanac, que presenta una distribució més àmplia. Els camèlids domesticats americans són la llama i l’alpaca. L’any del camèlids ens recorda la importància cultural i econòmica d'aquests majestuosos animals. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/12/any-internacional-dels-camelids Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 19/12/2018 [La conversa va tenir lloc amb David Gallach] Origen (min 26:14): http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/3/5/1545214490253.mp3

El 2018 van donar el premi Princesa d’Astúries en Investigació Científica i Tècnica a Svante Pääbo, paleogenetista, que ha investigat la genètica dels neandertals. De ben jove, amb 30 anys la seqüenciació d’una mòmia egípcia va ser portada a Nature –quan encara era doctorand- de manera que la seva recerca sempre ha estat puntera. Desxifrar el genoma neandertal va ser el seu primer pas en la revolució de la paleoantropologia des de la paleogenètica. I és per això que l’han reconegut amb aquest premi. Els neandertals van ser una espècie extinta del gènere Homo que visqué a Europa i el Pròxim Orient en el paleolític mitjà, entre fa 200.000-300.000 i 28.000 anys. Agost de 1856 (tres anys abans de la publicació de l’«Origen de les espècies» de Darwin) es va descobrir un crani en l’explotació d’una pedrera a la vall de Neander (que també vol dir «home nou»). El van enviar al metge del poble, que també era historiador natural, i que es va adonar que eren ossos antics i primitius. Efectivament, era un home diferent del que s’havia trobat fins aleshores, que tots eren moderns. Era difícil d’etre que fos d’una altra espècie humana, de manera que es va pensar que era patològic. L'home de Neandertal es caracteritza per la seva gran capacitat cranial (1.300-1.600 cm3), una estructura corporal massissa i robusta. Són els humans associats al darrer cicle glacial que va patir el planeta. Estudis genètics demostren que tenien la pell pàl·lida, els ulls clars, i el pèl-roig era molt comú, característiques relacionades amb els climes freds. A ells s’atribueix la cultura mosteriana, que és la que correspon al Paleolític mitjà. Aquestes característiques també es poden trobar en els humans moderns, però això no significa, necessàriament, que hagin estat heretades de l'home de Neandertal, ja que Homo sapiens també les va incorporar durant la seva evolució. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/11/els-neandertals Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 27/11/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/6/4/1543313708246.mp3

Després del període grec i de la Revolució Científica, quan van coincidir els períodes de pensament racional amb el pensament social més democràtic del seu moment, les publicacions van anar despertant l’interès científic entre la població. Durant el segle XX, vam una dispersió extensa del coneixement científic. Especialment durant la II Guerra Mundial, quan la informació aeronàutica interessava la població. Una dècada més tard l’interès es va adreçar cap a l’astronàutica, quan el llançament de l’Spútnik pels soviètics va fer prometre Kennedy –per recuperar l’orgull ferit ianqui– que els Estats Units arribarien a trepitjar la Lluna, cosa que es va culminar en el viatge de l’Apollo 11. Però per convèncer els ciutadans d’Estats Units per no rebutjar les grans inversions públiques que permetrien aquesta proesa, es van elaborar els primers estudis per a veure el grau d’alfabetització de la població i com es podia millorar. A partir d’aquelles primeres campanyes més inespecífiques, hi va haver més campanyes recurrents en aquest sentit. El 1985 al Regne Unit, la Royal Society va presentar al parlament l’informe The Public Understanding of Science (PUS o informe Bodmer), que es considera el naixement del moviment de la comprensió pública de la ciència, perquè va comportar un canvi ideològic en el govern britànic; en els anys noranta va alinear l'interès de les polítiques públiques amb el de la comunitat científica: no només assignava a la investigació un paper central en el model de desenvolupament del país, sinó que tanmateix s'involucrava en promoure la circulació del coneixement científic i del seu mètode entre la societat. L’objectiu era aconseguir un profund «canvi cultural» que permetés una millor comunicació, interacció i entesa entre el públic, la comunitat científica, la indústria i els organismes del govern. Un marc de pensament polític que es van generalitzar. Més endavant, els programes, en major o menor mesura, es van anar adequant a les demandes socials. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/11/setmana-de-la-ciencia-i-altres-formules Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 20/11/2018 Origen (min 15:16): http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/5/2/1542708723325.mp3

L’espècie humana fa mil·lennis que ha tingut un impacte en la biosfera, però en les darreres dècades és global i tan profund, que entre els estudiosos del paisatge sorgeix la proposta d’establir un canvi d’era geològica: l’«antropocè». Els canvis atenyen a tants àmbits que ens enfronten a noves situacions. Nous reptes que hem d’acarar amb nous mètodes. Què és això de l’antropocè? Fa dotze mil anys, en acabar la darrera glaciació va començar l'holocè, una nova era geològica que va comportar nous canvis globals, també un canvi climàtic. Les noves condicions ecològiques van oferir nous territoris per a ser colonitzats. I, el resultat va acabant comportant canvis crucials en els grups humans. Tres espècies de gramínies van aprofitar l’ocasió per estendre’s en tres diferents parts del món: l’arròs, a l’Extrem Orient; el blat, al Pròxim Orient, i el blat de moro, a Amèrica. L'agricultura, la ramaderia i l'explotació de recursos miners van propiciar transformar les societats i el seu entorn. Temps després, els canvis socials, econòmics i ecològics sòcio-econòmics associats a la Revolució Industrial també van comportar canvis demogràfics, i no només quantitatius, sinó també deguts a les importants migracions del camp a la ciutat. La capacitat tecnològica va possibilitar de generar un impacte més gran en l’entorn, amb grans transformacions paisatgístiques. Però el planeta actual és molt diferent del que va veure néixer els nostres avis. En els darrers segles, i especialment en les darreres dècades, el registre geomorfològic i geològic present i futur ha estat tan modificat a escala global, que, davant d’aquesta constatació, científics del paisatge proposen el concepte i l'ús del terme «antropocè», com a terme descriptiu d'aquest nou estat alterat de la Terra. Tanmateix, les societats científiques recomanen que el terme es faci servir de manera informal, ja que els procediments utilitzats per definir límits geològics ats no són adequats en l’establiment del que correspondria entre l'holocè i l’antropocè. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/10/sobre-el-canvi-climatic Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 30/10/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/2/6/1540894952962.mp3

La primera setmana d’octubre s’anuncien els guanyadors. Cada dia un. I el 10 de desembre, dia de l’aniversari de la mort d’Alfred Nobel, es fa el lliurament. Així ho va deixar en el seu testament Alfred Nobel, que se sentia culpable per haver inventat la dinamita. Treballava a una fàbrica d’armament; va crear moltes patents, però la de la dinamita és la que el va fer ric; perquè no va ser emprada tant en mineria, com en la guerra. D’alguna manera el va influir un error. El 1888 va morir el seu germà Ludvig, i en un diari francès es va publicar l’obituari d’Alfred, intitulat: «Ha mort el mercader de la mort». Es diu que potser preocupat per la seva memòria en la posteritat, va fer aquest testament en què deixava la fortuna a les persones que «conferissin major benefici a la humanitat». I els premis Nobel van començar a lliurar-se el 1901, fins a esdevenir un dels premis de més prestigi del món. Hi pot haver entre un i tres nomenats, segons la recerca. Aleshores els premiats poden tenir la meitat, un terç o un quart de la dotació. Dotació que amb els anys ha anat incrementant fins ara que s’atorguen 10 milions de corones sueques. Entorn un milió d’euros. I també es dóna una medalla d’or massís, que en alguns casos ha ajudat a resoldre situacions complexes. El Premi Nobel de Fisiologia o Medicina (decidit per l’Institut Karolinska) el 2018 ha estat atorgat a Tasuku Honjo (japonès) i James P. Allison (EUA) pels seus descobriments del paper del sistema immune en la regulació del càncer. Premi Nobel de Física (decidit per la Reial Acadèmia Sueca de Ciències) el 2018 s’ha atorgat a dues recerques sobre el làser; a Donna Strickland (canadenca), Gérard Mourou (francès) i Arthur Ashkin (EUA). El premi Nobel de Química (decidit per la Reial Acadèmia Sueca de Ciències) el 2018 s’ha atorgat a s Arnold (EUA), per l’evolució dirigida aplicada a l’enginyeria d’enzims; i a Gregory Winter (UK) i George Smith (EUA), per estudiar les interaccions de les proteïnes de les membranes dels virus bacteriòfags. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/10/els-nobel-de-ciencies-de-2018 Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 16/10/2018 Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/3/4/1539681145243.mp3

No gaire després de la Revolució Científica, l’impuls per generalitzar el coneixement adquirit va assentar les bases de la Il·lustració. El segle de les llums va conduir de nou a canvis en els paradigmes polítics, econòmics, socials i científics de l’antic règim, que van acabar transformant bona part del planeta. Els pensadors de la Il·lustració sostenien que el coneixement humà va poder combatre la ignorància, la superstició i la tirania per construir un món millor. El propòsit principal dels il·lustrats va ser liderar el món cap a la reforma social, intel·lectual i moral a través de la raó. D’una banda, va esclatar un procés de transformació econòmica, social i tecnològica, la Revolució Industrial. De l’altra, la refinació de la raó es va posar al servei dels drets humans i va desembocar en la igualtat, la llibertat i la fraternitat de la Revolució sa, en la generalització de l’abolicionisme i en la redacció de la Constitució dels EUA, que vol assegurar el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat dels ciutadans. El pensament científic va ser molt més revolucionari del que apreciem. Més informació: https://cosirirepuntejar.net/2018/10/illustrats-catalans Nota: Aquest podcast va formar part del programa El matí a Ràdio 4 amb Ramon Castelló, el 02/10/2018 [La conversa va tenir lloc amb Rosa de Diego]. Origen: http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/3/5/1538558172553.mp3